El Futur no dissenyat d’Espanya

Hi ha una part important de les empreses del món desenvolupat que tenen clar que si no creen productes innovadors no tenen futur. Aquestes empreses saben que corren el risc que la competència les pugui copiar i, fins i tot, millorar el producte original en algun aspecte com la qualitat o el preu, per exemple. Per això moltes empreses aposten per la innovació constant. Aquestes empreses, que acaben sent empreses importants o se’n van a l’aigua, marquen el ritme del capitalisme. Segons aquest raonament, podriem dir que, el capitalisme implica evolució.

Anar endarrere, cap a experiències passades, ens allunya de la capacitat de poder generar els ingressos que ens permeten accedir a les últimes innovacions. En definitiva, millorar la nostra qualitat de vida implica poder tenir accés a la innovació. La innovació és cara i per tant també la qualitat de vida. Per tant hem d’augmentar els nostres ingressos. Això vol dir que hem de ser capaços de produir el mateix amb menys despeses i en menys temps. D’aquesta manera, en les 24 hores que té un dia podem generar més riquesa. L’automatització de processos és la única via que ens permet augmentar la riquesa. Avui en dia, hi ha recursos suficients, a nivell informàtic per exemple, per poder fer la mateixa feina que fem en menys temps i amb més fiabilitat. Això ens permet abaixar el preu de venda i també fiançar la clientela que, en definitiva, és el que necessitem per poder créixer com a empresa.

Els països del nord d’Europa han fet canvis per poder aprofitar aquests recursos tecnològics. Espanya no. La manca de crèdit ha deixat l’estructura del país sense bastida i, ni de bon tros, hem fet els deures per poder ser un país solvent, és a dir que es valgui per ell mateix. Ens hem quedat al descobert sense haver fet els canvis estructurals que calia fer en aquest sentit. I el que més em preocupa és que si no ho vàrem fer quan hi havia crèdit ara serà pràcticament impossible. Tot plegat em fa pensar que aquests canvis no es faran.

No tot depèn del govern, està clar. Hi ha altres temes com la formació. La gent no té formació.

Als EEUU, la gent estudia fins que aprèn allò que creu que necessita per muntar un negoci. Pot ser allà en fan un gra massa. No obstant, la nostra feina acabarà sent la part que més hores ocuparà de les nostres vides i per tant acabarà sent una part molt important.

Tornant a l’educació, valdria la pena tenir un sistema educatiu que ens orientés en funció de les nostres qualitats naturals. D’aquesta manera ajudaríem a reduir de manera important el sac gegant de nois i noies que no saben a què dedicar-se quan acaben l’institut. Acceptar aquest fet, com fem ara, és acceptar el fracàs del model educatiu vigent. No podem resignar-nos davant de les coses que no fan la funció que han de fer. El sistema fracassa perquè només aposta per un perfil tècnic i per un perfil de lletres. D’aquesta manera, els que tinguin un talent especial per ser malabaristes només poden anar a fer jocs de mans al metro de Madrid. Però si fóssim a Canadà, aquests joves podrien aspirar al Circ du Soleil, o crear la seva pròpia companyia. És més fàcil desenvolupar un projecte quan es té un referent. Tant pel fet que ja hi ha un camí dibuixat, com pel fet que hi ha un públic madur en condició de poder valorar y consumir aquesta nova oferta artística.

Anuncis

L’euro, la trampa mortal dels goberns centrals.

Arribats en aquest punt, gairebé tots tenim clar que els números no surten per enlloc. Quedar-nos a l’euro implicarà anar perdent cobertures socials i serà molt dur. Però aquesta no és la nostra lluita, no podem fer-hi res. La nostra lluita serà la que ens portarà a enderrocar les goberns centrals. Tenim la prova que les manifestacions tenen el seu efecte. Ens tocarà definir consignes molt clares per a què els polítics no ens la juguin i sortir al carrer. Quan ens demanin més retallades hem de deixar clar que no necessitem polítics que l’única feina que fan és de missatgers d’altres polítics. Això no és necessari. És totalment prescindible. Per tant, euro si, goberns centrals no.

S’acaba el benestar.

La Creu Roja diu que al maig del 2012 el 3,75% de la població de Catalunya no tindrà prestacions. La casa reial ha fet públics els seus números. Comencen a haver-hi temes de difícil justificació. Què fa el rei? A mi ningú em regala els diners. M’estimaria més ser capaç de poder dir convençut que el rei fa una tasca X, que pas que m’ho hagi de dir algun dels contertulians que apareixen a la televisió. Què fa el rei? Doncs el rei ens representa fora d’Espanya. És el nostre ambaixador. No puc contenir l’emoció, perquè el dia que em toqui a mi anar a algun lloc del món amb el rei com a ambaixador de la meva persona serà un dia memorable, sens dubte. No he pogut parlar amb ningú que ja hagi tingut aquesta oportunitat per contra. Per tant, no sóc capaç d’imaginar-me de manera fidedigne si la comitiva anirà al davant o, pot ser, al darrera… no ho sé.
Bé, fora bromes. Simplificar totes les institucions que cobren dels ciutadans fins a un punt d’eficiència, productivitat i essencialitat passa per 2 punts ineludibles. Punt número 1, la implicació de tothom en un canvi a millor. Hem d’agafar les regnes de l’estat. No podem deixar passar ni un dia més en què les coses ens les facin els altres, perquè surten cares, molt cares. Ens les hem de fer nosaltres mateixos. Això vol dir aprendre i de tot una mica. Entendre perquè hi ha les institucions que hi ha, i què fan. Punt número 2, prendre decisions. Què cal? Què no cal? Com simplificar? Com rendibilitzar? Com millorar? Com agilitzar?
Només ens cal una cosa. Una peça clau. Un cavall de Troia. Un partit polític amb l’objectiu de trobar la manera de donar accés al govern a la voluntat articulada de la gent. Si no és així, no sortirem d’aquesta esclavitud en què s’ha convertit el sistema.

Innovar

Quan vaig decidir tirar endavant el meu projecte empresarial tenia molt clar que allò que volia oferir com a empresa de serveis tindria un èxit sense precedents per motius diversos. En primer lloc suposaria un estalvi significatiu en la partida pressupostària del departament de logística de les empreses exportadores, en segon lloc perquè eliminaria gestió a aquestes empreses i en tercer lloc perquè s’externalitzarien els maldecaps derivats de la logística que sempre són desagradables. Doncs bé, el meu projecte no va interessar gens ni mica a ningú.

D’aquell moment en fa un cert temps i he provat moltes coses. Tot just ara sembla que estic enfilant el bon camí. No obstant, de tant en tant hi penso. Després d’haver-hi donat voltes i després d’haver refet les parts de la meva idea en productes, fins fa uns dies encara pensava que no hi havia un motiu clar de perquè no havia funcionat el meu projecte inicial. Doncs resulta que el motiu és ben clar i no només això sinó que ni podia funcionar, ni funcionarà fins que canviï la tendència del mercat.

Curiosament, he començat a llegir un llibre de Fernando Trías de Bes i Philip Kotler que es diu “Innovar para ganar”. Aquest llibre detalla com implementar un mètode exhaustiu d’innovació a les empreses. En una de les parts del procés entren en joc els “buscadors”. Empleats d’un perfil estudiós i investigador, a qui agrada saber i saber el perquè de les coses. Els “buscadors” se n’ocupen de buscar tota aquella informació rellevant i afí a la innovació que ha proposat un altre rol del procés: els ”activadors”. Una de les tasques dels “buscadors” consisteix a estar al cas de les tendències del mercat. Les tendències del mercat, segons el llibre que us he esmentat, es classifiquen en 4 grups que van de menys a més durada:

1.- Manies: duren d’una setmana a 15 dies. Tenen a veure amb èxits musicals, estrenes cinematogràfiques, visites de personalitats a una regió o ciutat, …

2.- Modes: duren una temporada i com a màxim un any. Tenen a veure amb la roba i el calçat, principalment.

3.- Tendències: duren entre 1 i 5 anys. Tenen a veure amb el nostre dia a dia com, per exemple, estimar-se més tenir temps lliure que guanyar més diners.

4.- Macrotendències: duren més de 5 anys. Tenen a veure amb canvis de mentalitat de la societat com, per exemple, el reciclatge.

Cal tenir en compte que totes les Macrotendències han començat com a Manies. D’aquí la importància que moltes empreses donen a la capacitat de detectar els canvis de tendència en el seus sectors de mercat.

El meu projecte era, perquè ara ja no és, una tendència als Estats Units: externalització o outsourcing. A Catalunya, l’externalització no està gaire estesa. Ho està a nivell de producció, però no a nivell de gestió. El meu projecte consistia a externalitzar la gestió logística. És cert que empreses com la Derbi havien externalitzat la seva gestió logística a una altra empresa però de manera que aquella empresa havia de desplaçar físicament part del seu personal a les instal•lacions de Derbi.

Si partim de la base que l’externalització té com a fita màxima donar a fer fora de l’ empresa tota activitat que no estigui vinculada de manera crítica amb l’activitat principal de l’empresa o Core Business, aquesta mena d’externalització que va posar en pràctica la Derbi, no és externalització pròpiament. S’hi assembla però no ho és.

Si estem d’acord en aquest punt, el que ens queda és que allò que jo volia oferir com a empresa en el meu projecte inicial no està dintre de cap dels 4 grups que comenta el llibre. La conclusió doncs és que l’èxit, o el fracàs, dels nostres productes o serveis està determinat pel fet que la tendència del mercat els inclogui.

Poder executiu

Avui, més que mai abans, me n’adono de la importància de poder fer ús del poder executiu. Si som correctes i no recorrem a la violència veiem que, a banda de poder-nos manifestar com si fóssim mainada, no tenim manera de canviar les coses. Anem a protestar i els que manen fan (executen) el que consideren. Nosaltres no podem fer res. Res per a què les coses siguin diferents. Amés, el 20 de novembre podrem triar entre “molt xungo” i “súper xungo”. Tot un incentiu. I si hi ha una abstenció del 85%, qui guanyi (perquè el sistema electoral és tan sofisticat que tot i així s’obtindria un resultat vinculant) dirà que ha entès el missatge i que ha vist el desencís de la població i que blah, blah, blah, blah, blah… Paraules de fullola. Si no s’arriba a aprovar l’ampliació del fons de rescat europeu, ja em direu que collons tenen a dir-hi el caganer d’en Rajoy o el viu de Rubalcaba.
La situació és desesperant. Aquests de la dreta, que de fet no ens agraden perquè tots viuen a l’àtic i quan baixen, ho fan de l’ascensor al cotxe i del cotxe a l’ascensor, no resoldran els nostres problemes perquè no tenen els nostres problemes. Viuen a un altre món on les pitjors desgràcies són els nostres somnis. Els de l’esquerra són uns imbècils que després de reivindicar drets, ara irrenunciables, i després d’arribar al poder són incapaços de reconèixer que l’estat del benestar que tenim és absolutament insostenible i van empenyent dies i anys, esgotant legislatures perquè el poder els fa creure que no són la merda que són en realitat.
Hem arribat a un cinisme que tot i que tothom té clar que els polítics no tenen nivell per resoldre els problemes actuals, es continuen presentant tot i que saben que no tenen la solució als problemes. De fet no importa perquè s’ha instaurat una mena de “anar fent” que no els obliga a resoldre res. Però si es jutgés en Zapatero per haver dit que no hi havia crisi quan el més tonto ja se l’ensumava ben grossa, ja veuríem si tothom voldria ser polític. Ja em sembla bé que cobrin, i molt. Però si la caguen, a judici i, si cal, a la garjola. Que escriguin el nom al costat del d’en Roldán. Aquesta immunitat és la merda més grossa que s’ha pogut inventar. Hi hauria d’haver un òrgan superior. Com una mena de tribunal que estudies la viabilitat dels programes que presenten els partits abans de les eleccions. I que per força s’obligués a desenvolupar els punts com una tesi o com un projecte empresarial. I que la seva aprovació, que no hauria de ser fàcil d’obtenir, fos alhora condició de la seva execució. Crec que s’eliminarien molts programes de parvulari, la tendència al populisme i fauna indesitjable.
Ja sé que el vocabulari que estic utilitzant no és el més lloable però és que m’és igual. Veig a venir revoltes. Merders considerables. La gent és capaç de fer prou pinya com per evitar desnonaments. No és poca cosa. Si els governs no s’espavilen a fers els canvis que calguin perquè la voluntat majoritària pugui realitzar-se a curt termini, la massa se’ls endurà per davant. Tant de bo m’equivoqui però veig molt gros el que ve.

Tenim el que som, som el que tenim.

Últimament no paro d’escriure i és que em sembla que no hi ha tema que no em cogui. Avui, per variar, us parlaré de feina. Doncs resulta que tinc un client que em truca el dilluns a migdia i em diu que em vol encarregar un transport que imperativament s’ha de carregar dimecres (demà) i s’ha d’entregar divendres. Em deixa una estona i, al cap de 10 minuts, el truco. –Podem fer-ho però serà dijous per entregar dilluns. – Ni parlar-ne!. –Molt bé!, contesto jo, –deixa’m, doncs, una estona més. Em diu que si. Jo faig unes trucades i la majoria de la gent a qui habitualment recorro em diuen que encara no ho saben; que demà al dematí podran dir-me alguna cosa però que no hi conti perquè, donada l’època de l’any en la qual estem ho veuen complicat perquè no hi ha exportació cap al lloc on s’ha de carregar el viatge. Jo sé que és veritat. Aquest matí em truca el client a primera hora i em diu que ja ha trobat algú que té disponibilitat per fer-ho demà sens falta i que, a falta d’un, en tindrà molts per la zona (de camions). I això, estimats amics, és mentida. Si mireu el baròmetre de Timocom a la web d’ El Vigía veureu que, a dia d’avui, el ràtio és de 3,76 càrregues per camió (79% de càrregues i 21% de camions). O sigui, tenir molts camions disponibles quan no n’hi han és com un miracle. La qüestió és que, sigui qui sigui, aquest eixerit s’ha endut la feina i jo, per ser sincer, me n’he quedat amb les ganes. Demà, aquest eixerit, quan ja sigui prou tard com per a què el meu client ja no tingui marge de maniobra, trucarà dient que el camió ha tingut algun problema i que no pot arribar fins dijous o divendres si no resulta que al lloc on havia de descarregar han rebutjat la mercaderia i ja no té cap més camió perquè tots els altres ara ja estan compromesos. Que per a què ho fa això aquest eixerit? Perquè tots estem facturant poc i qualsevol cosa que es pugui esgarrapar ben bona és. Aquest diu que sí i si després troba un camió… bingo! I si no, doncs mala llet pel client però ell ha tingut la possibilitat de fer algun caler més. I jo, com un bobo, em resisteixo a entrar en aquest joc però en jugo a un altre: a veure com la feina em passa per davant del nas. Si mai em torno a trobar en una situació similar, què faríeu vosaltres? ¿Us comprometríeu amb el client i després li explicaríeu un història per sortir del pas o us quedaríeu mirant com la feina us passa per davant del nas?

No pot ser… Bé, de fet, no podia ser.

Abans de la crisi, a tots se’ns posava cara de tonto quan vèiem que molta gent del nostre voltant anava molt ben equipada. Em refereixo a aquella sensació de veure que tothom nedava en l’abundància: cotxes de luxe, cases amb piscina, vacances a l’estiu a altres continents, roba cara, vacances a la neu, culte al cos, … I, si no recordo malament, sempre se’n desprenia una pregunta que apareixia a les converses de sobretaula: Com pot ser? Referint-nos al fet que no enteníem com s’ho feia tota aquella gent que coneixíem per poder portar aquell ritme de despesa. Doncs efectivament: No pot ser… El nostre sentit comú ho va veure més clar que l’aigua però no li vàrem fer cas; cap de nosaltres. Va poder més la por de quedar-nos endarrere. I ara volem responsabilitzar els bancs de no aplicar el sentit comú que nosaltres vàrem ignorar. No sé quin déu ser el raonament que déu fer la gent que ara no pot pagar una hipoteca de 600€ al mes amb un sou, si en tenen, de 800€ al mes…, però a qui se li acut contreure un deute d’aquesta proporció? Amés, tots els que estem hipotecats sabem que si no podem pagar ens treuran la casa i que n’haurem de pagar la diferència si cal (tots ho hem firmat). Que les vivendes haguessin de pujar de preu de manera sostinguda no està escrit enlloc.
A mi, el que m’emprenya és que els estats es comportin com si fossin empreses. Que no surten el números…, apugem els impostos. Si les empreses fessin el mateix amb els seus clients, en perdrien la meitat. Les empreses no poden repercutir-ho i, per tant, s’estan menjant els beneficis o els estalvis. El mateix passa amb els ciutadans. A dia d’avui, continuar d’aquesta manera només manté viu l’estat. Quin sentit té tot plegat? Si algú em demanés l’opinió, diria que no hi entenc pas ben bé res. Els indignats, la força del quals m’enamora, actuen a la defensiva encara que no facin ús de la violència. Si d’aquí en surt alguna cosa bona, que crec que sí, no serà pas ara. Ens queden uns anys foscos apartats de la raó, uns anys de decreixement econòmic. El capitalisme ha estat una falsa religió, a la qual tots ens hi hem entregat. Ens estan fallant els valors. Tot allò pel què tant hem lluitat és un miratge perquè no té fi: perquè no arriba mai. Al contrari, és un sense fi insostenible pel sol fet que els diners venen de les matèries primeres i aquestes són limitades. Avui en dia, no mana la raó, ni el sentit comú però amés, els que manen, tampoc no són capaços de fer quadrar els seus interessos. Entrem en una època fosca, esperem que, de transició cap a una de millor.

El Crash del 2011

Fa una horeta estava parlant amb un conegut que és empresari i autònom com jo. Parlàvem de la crisi i ha dit una cosa amb la qual hi estic d’acord, contràriament al que es diu als medis: encara no hem tocat “fons”. Sí, jo també ho crec. La morositat continua assolint màxims i aquest fet no pot passar-nos desapercebut. El problema, crec jo, és que el “fons” al qual ens referim quan parlem de la crisi, no és un “fons” de càlcul elemental. Si a les vendes hi restem les compres tenim el que ens queda abans de tocar “fons”, sempre i quan no hi hagi finançament d’algun tipus: crèdits, pòlisses, etc. Hi ha moltes empreses que, tot i no ser rentables, s’autofinancen pagant a un termini més llarg que no pas cobren. Si en aquests casos la facturació baixés, o bé s’haurien de fer nous clients o bé s’haurien de retallar despeses. Crec que en aquests moments deu haver-hi moltes empreses abocades a jugar a aquest joc desagradable: a la recerca de la rendibilitat. Això passa quan tota Europa sap que Grècia no serà capaç de tornar el deute, tenint en compte les condicions sota les quals s’ha aprovat el segon rescat; passa quan l’FMI té seriosos dubtes que Espanya pugui pagar el seu deute amb més d’un 40% de joves aturats sense més alternativa ocupacional que manifestar-se de manera indignada contra el seu govern; passa quan el nou president del Banc Central Europeu és un ex-directiu de Goldman Sachs, els mateixos que varen ajudar a Grècia a “maquillar” la seva comptabilitat no fa gaire. De fet, hi ha senyors com el Doctor Niño Becerra que creuen que la resta de països de l’eurozona tampoc no podran pagar els seus deutes. Estem parlant de França i Alemanya. I el “bonus track” són els xinesos. Quan el proveïdor no només s’ho planteja si no que porta a la pràctica finançar al client és perquè si aquest no compra l’altre no podrà fer front als pagaments. I si ningú no té diners, no serà que simplement no existeixen? De cada euro que s’ha fet servir d’aval se n’han obtingut uns quants a crèdit, ens els hem gastat i ara no hi són. Ah!, i tampoc no els podem tornar perquè no tenim feina.

Els Indignats no saben el que volen.

Ara resulta que si no sabem expressar el que ens passa és que de fet no ens passa res. Quan els nostres pares en veien amoïnats i a nosaltres no ens sortien les paraules, ens suggerien el que ells creien que ens podia passar fins que aconseguien esbrinar-ho i fer-nos sentir millor. En aquest cas, és obligació dels grans i dels cultes posar en paraules que els medis puguin divulgar allò que amoïna a la majoria del jovent indignat, perquè de fet un canvi en el bon sentit ens benificia a tots: grans i joves. Per tant, que no ens tractin d’incultes que potser els tractarem de covards. Si no sabem expressar el que ens passa, que ens ajudin a dir-ho els que més en saben i que no es facin els bojos, que aquí el més tonto fa rellotges. Senyores i senyors, estem fent servir la cultura per amagar-nos-hi al darrera: com que aquests indignats no han sabut dir el que volien no tenim perquè reaccionar al respecte. Les persones no som robots, no podem simplificar les nostres vides d’aquesta manera. Milers de persones dormint al carrer és un missatge. Els que poden entendre’l i tenen l’obligació d’entendre’l no en fan cas. Els polítics han de vetllar per els individus d’una societat i han de fer-los sentir, si no satisfets, conformes. El professor Manuel Castells diu que quan s’institucionalitza la voluntat del poble alhora es sistematitza i com a conseqüència s’allunya del poble. Si jo hagués de definir el que es vol, diria que el que es vol és fer el procés contrari: apropar la política al poble per a què aquest pugui prioritzar les tasques del govern, afegir-ne de noves i eliminar-ne les que consideri oportunes. Per a què tot el que està passant sigui constructiu des d’ara mateix caldria que el govern trobés la manera de recollir l’opinió i la voluntat dels ciutadans de manera que majoritàriament pogués reconstruir-se tot de dalt a baix: institucions, procediments, model d’estat, … El que volen els indignats no es pot dir en dues paraules perquè no són dues coses, ni tres. No consisteix a canviar una peça de l’engranatge. El manifest dels indignats aplega individus de preferències polítiques diverses. Per tant, no és un tema de dretes o esquerres. Els indignats volen canviar el marc en el qual passen i es decideixen les coses que ens afecten a tots.

Decadencia Real Ya! / Decadència Real Ja!

Estamos atravesando una época decadente. Nuestros sentidos están ya saturados y sólo somos capaces de seguir haciendo lo que tanto nos ha costado encarrilar. La dinámica en la que muchos estamos metidos, en la mayoría de los casos, no tiene fin. Por contexto familiar, nunca he tenido claro si era catalán, español o ambas cosas. Finalmente, llegué a la conclusión de que mi manera de amar Cataluña no es la de los nacionalistas pero he llegado a creer que la independencia de Cataluña hubiera sido la manera de separarnos de un país, España, que nos frena. He votado a quienes no metería en mi casa para ver si, de alguna manera, se cambiaba el statu quo político. La verdad es que las consecuencias han sido decepcionantes. Después de leer el manifiesto de “Democracia Real Ya!”, he vuelto al punto en el que me encontraba hace unos años: ¿Soy español o soy catalán? El manifiesto de “Democracia Real Ya!” es una luz, es una prueba definitiva de que la intención de que haya un mundo mejor es real. El problema es que el dinero nos ha seducido y todo lo que no tenga que ver con él nos parece perder el tiempo y, en efecto, así será hasta que seamos capaces de ver que lo que realmente importa es tan importante que, de manera natural, está en nuestras prioridades como animales que somos. Yo, en un momento dado, podría cambiar todo lo que me rodea por otras cosas y personas, menos la gente a la que quiero y, en especial, mi mujer y mi hijo. Lo demás son cosas que, gracias a la educación que hemos recibido, tienen importancia pero es sólo importancia social, lo que significa que es muy cuestionable.
Volviendo al tema de Cataluña y España, confieso que el hecho de que Cataluña acabe siendo un país independiente me importa bien poco. Antes, toda la gente que conozco, y yo, deberíamos poder tener unas condiciones de vida que nos permitieran ser felices. Tengo la sensación de que este manifiesto nos va a permitir crecer. Algo que hace mucho tiempo que no hemos hecho. Hemos ido de un lado para otro, de la derecha a la izquierda, del autonomismo al independentismo… Ahora vamos a por la libertad del individuo. Sin afiliaciones, sin carnet, sin la necesidad de decir de qué lado estás porque estando del tuyo propio es suficiente para no estar sólo. “Democracia Real Ya!” es algo que todos queremos como individuos, no como grupos, esa es la fuerza. El cambio es cuestión de tiempo.

Estem travessant una època decadent. Els nostres sentits estan ja saturats i només som capaços de continuar fent allò que tant ens ha costat d’encarrilar. La dinàmica en la qual molts estem ficats, en la majoria dels casos, no té fi. Per context familiar, mai he tingut clar si sóc català, espanyol o les dues coses. Finalment, vaig arribar a la conclusió que la meva manera d’estimar Catalunya no és la dels nacionalistes però he arribat a creure que la independència de Catalunya seria la manera de separar-nos d’un país, Espanya, que ens frena. He votat a qui no em ficaria a dintre de casa per veure si, d’alguna manera, es canviava l’ statu quo polític. La veritat és que les conseqüències han estat decepcionants. Després de llegir el manifest de “Democracia Real Ya!”, he tornat al punt en el qual em trobava fa uns anys: ¿Sóc espanyol o sóc català? El manifest de “Democracia Real Ya!” és una llum, es la prova definitiva que la intenció que hi hagi un món millor és real. El problema és que els diners ens han seduït i tot el que no hi tingui a veure ens sembla una pèrdua de temps i, efectivament, així serà fins que siguem capaços de veure que el que realment importa és tan important que, de manera natural, és a les nostres prioritats com a animals que som. Jo, arribat el cas, podria canviar tot el que m’envolta per altres coses i persones, menys la gent que estimo i, especialment, la meva dona i el meu fill. La resta són coses que, gràcies a l’educació que hem rebut, tenen importància però només és importància social, la qual cosa significa que és molt qüestionable.
Tornant al tema de Catalunya i Espanya, confesso que el fet que Catalunya acabi essent un país independent m’importa ben poc. Abans, tota la gent que conec, i jo, hauríem de poder tenir unes condicions de vida que ens permetessin ser feliços. Tinc la sensació que aquest manifest ens permetrà créixer. Cosa que fa molt de temps que no hem fet. Hem anat d’un costat a l’altre, de la dreta a l’esquerra, de l’autonomisme a l’ independentisme… Ara anem per la llibertat de l’individu. Sense afiliacions, sense carnet, sense la necessitat de dir de quin costat estàs perquè estant del teu mateix costat és suficient per a no estar sol. “Democracia Real Ya!” és una cosa que tots volem com a individus, no com a grups, aquesta és la força. El canvi és qüestió de temps.